L’òpera Iolanta retrata una de les figures més enigmàtiques de la lírica mundial. Txaikovski va dibuixar un personatge evocador, una heroïna desgraciada. Desventurada en alçar-se el teló, la filla del rei de Provença s’acomiada d’aquesta partitura apassionada plena d’amor. Aquesta xica pateix diversitat funcional, estat que no li impedeix viure en un univers de somnis.
Com Iolanta, però al món real, diversos artistes en situacions semblants protagonitzen vertaderes històries de superació. Coneguem a través d’aquesta princesa de les muntanyes gal·les alguns d’aquests referents nacionals i internacionals. Exponents tant de la música clàssica i de la lírica com de la cultura popular més pròxima. Viatgem primer al Sant Petersburg de 1892, data en la qual el Teatre Mariïnski va albergar l’estrena d’aquest drama musical.
Així retrata Txaikovski la protagonista de l’Òpera Iolanta
El primer músic rus que es va guanyar fama internacional va rebre l’aplaudiment del públic per aquesta composició. El responsable d’aquesta obra que s’inclou al programa d’òpera a València sentia que s’allunyava de la innovació. La creació d’aquesta història li va suposar més d’un disgust per la seua tossuderia: vivia convençut que s’autorrepetia. Encara romania a la seua retina l’èxit obtingut per La fetillera.
La realitat, però, va ser ben diferent. El relat va arrancar l’emoció dels espectadors gràcies a la insigne protagonista d’aquest conte fantàstic. Iolanta va nàixer invident, però ningú li ha parlat de la seua condició. Ni tan sols és conscient que posseeix els privilegis d’una princesa. El seu promés Robert, el duc de Borgonya, tampoc sap que la jove és incapaç de veure la llum.
Una condició massa exigent
Un metge revela a René, el pare de Iolanta, la bona notícia: ella podrà gaudir de visió. Però el rei considera massa perillosa la contraprestació: abans, la seua filla haurà de conéixer el seu estat. Llavors, el monarca rebutja el tractament, per temor a la possibilitat que la jove deixe de ser feliç.
Mentrestant, la protagonista s’enamora, però del comte Vaudemont, qui li explica què són els colors. Ell li jura amor etern, però René els descobreix. Inundat per la ira, el rei amenaça a l’enamorat per haver contat el secret a Iolanta. No obstant això, el remei funciona i la nostra heroïna, finalment, és capaç de veure.
Artistes amb diversitat funcional referents en la música
En l’art va ser Frida Kahlo, i en la ciència, Stephen Hawking. La mexicana va contraure poliomielitis, i a l’astrofísic li van diagnosticar ELA als 21 anys. Si passem al seté art, trobem Michael J. Fox. L’actor de Retorn al futur pateix Parkinson i és l’exemple viu de com la diversitat funcional no frena el talent. I de com, igual que Iolanta, es pot ser feliç i fer feliços els altres, es tinga la limitació que es tinga.
I en la música? Quins artistes han fet front als seus mals fins a aconseguir el triomf? Per descomptat, aquests cinc figuren entre els més aplaudits:
1. Itzhak Perlman
Aquest israelià nascut en la dècada dels 40, toca el violí assegut. El guanyador de cinc premis Emmy necessita crosses per a desplaçar-se. Igual que Kahlo, va contraure poliomielitis als quatre anys, cosa que no va suposar cap impediment per a aconseguir les seues metes. De fet, la seua tenacitat i els seus coneixements sobre l’instrument l’han catapultat a l’èxit. Hui, Perlman és reconegut com un dels violinistes més aclamats de la segona meitat del segle XX.
El seu Stradivarius Soil és el seu company fidel des de 1986. No ha baixat de l’Olimp violinístic i continua tocant al mateix nivell que en la seua joventut. Ha actuat en infinitat de festivals d’arreu del món i l’han acompanyat les millors orquestres simfòniques. Un dels seus concerts més aplaudits va ser, precisament, el que va servir per a homenatjar Txaikovski en el seu 150 aniversari.
També l’hem escoltat al cinema. Les bandes sonores de diverses pel·lícules guardonades amb un Oscar han comptat amb el seu talent musical. Va interpretar les partitures de John Williams en la inoblidable La llista de Schindler. Va fer el mateix en Memòries d’una geisha, al costat de l’esmentat Williams i del violoncel·lista Yo-Yo Ma.
2. Liu Wei
La història d’aquest jove de trenta anys és veritablement inspiradora. Qui ha dit que per a tocar el piano es necessiten les mans? Això degué pensar aquest jove xinés quan als deu anys va perdre els braços després de patir una descàrrega elèctrica. Va ser llavors quan la música es va traduir en la seua salvació, en el motiu pel qual es desperta amb il·lusió.
El seu coratge el va portar a convertir-se en un meravellós intèrpret al piano. Això sí, donant-li una volta a la tècnica que acostumem a veure als recitals. En el seu cas, són els dits dels peus els que porten el ritme. La seua destresa amb les extremitats inferiors li va permetre guanyar la versió xinesa del famós programa Got Talent als 23 anys. Poc després, va rebre els aplaudiments del públic en una gira per Xangai i en diverses actuacions a Las Vegas.
Des de llavors, no ha parat de treballar pel que ell considera la seua respiració: la música. Liu Wei demostra diàriament que compta amb els mateixos instruments que la resta per a triomfar. És a dir, el seu piano i la seua enorme voluntat.
3. Adrián Martín
No me doy por vencido és el títol d’un dels discos d’aquest malagueny nascut l’any 2005. Suposa tota una declaració d’intencions. I és que, malgrat que s’ha sotmés a diverses operacions, Adrián no es desprén del micròfon. La seua veu emociona a tots els que l’escolten, igual que la seua història.
El xiquet que va revolucionar Youtube fa uns anys té hidrocefàlia i una malformació congènita als braços. Va saltar a la fama als nou anys, amb la publicació en aquest canal d’un vídeo amb la seua germana. Va cantar Qué bonito, de Rosario Flores, una actuació que va registrar més de tres milions de visites. Entre elles, les de desenes d’artistes als quals admira i que han actuat al costat d’ell. Per exemple, la mateixa Rosario Flores, Coti, Niña Pastori o José Luis Perales.
La seua tenacitat i el seu art li van suposar, el 2006, la nominació al Grammy Llatí al Millor Àlbum Vocal Pop Tradicional. El jove es va quedar a les portes amb el seu primer disc, Lleno de vida. “El somni continua. Una altra vegada serà!”, declarava llavors. I, efectivament, el seu somni continua.
4. Serafín Zubiri
El seu tema Pedaleando va ser la sintonia de la Volta Ciclista a Espanya l’any 1988. Aquesta cançó formava part del segon disc del pianista i cantant navarrés. Va suposar un impuls a la carrera d’aquest artista invident que va representar a Espanya en Eurovisió. Va ser el 1992, amb el seu conegut Todo esto es la música.
Zubiri no sols compta ja amb nou àlbums. A més, ha demostrat que no existeixen les barreres per a ell en altres àmbits. El polifacètic pianista ha presentat programes de televisió (Vamos a ver) i ha participat en uns altres: ¡Mira quién baila! o El Conquistador del Aconcagua.
Així mateix, ha provat sort en el món de l’esport corrent maratons i carreres ciclistes. L’alpinisme és un altre dels esports en els quals destaca. Ha coronat l’Aconcagua, el Kilimanjaro o el Mont Blanc. Submarinisme, piragüisme, patinatge d’alta velocitat… Serafín Zubiri no tem a res. Les ganes que atresora les inculca als qui escolten les seues nombroses xarrades de motivació personal. Ningú millor que ell per a guiar-nos en el compliment de les nostres metes.
5. El Langui
A Juan Manuel Montilla, El Langui, no el frena res. Va patir una lesió cerebral per la falta d’oxigen durant el part. Però aquesta situació no ha impedit que el madrileny haja triomfat en el món de la música pel seu talent. La seua banda de rap, La Excepción, es va alçar amb el guardó al Grup Revelació en els Premis MTV de 2006.
Ha col·laborat amb artistes com Andrés Calamaro o Rosendo. A més, ha posat banda sonora a pel·lícules com Cobardes i El truco del manco. És, precisament, aquesta darrera la que li va permetre guanyar un Goya a la Millor Cançó Original. No contents amb això, El Langui va fer doblet en aquella gala del 2008. Va aconseguir el premi al Millor Actor Revelació, ja que va protagonitzar aquest llargmetratge de Santiago A. Zannou al costat d’Iván Morales.
Els seus dots per a la interpretació li han permés participar després en altres cintes. La saga Torrente, Fuga de cerebros 2 o Que baje Dios y lo vea figuren en la llista. També l’hem vist en sèries de televisió com Órbita Laika o El chiringuito de Pepe. I és en el seu llibre Com ser un imperfecte feliç on desplega tot el seu arsenal motivador per a superar qualsevol escull vital.
Aquests són sols alguns exemples de com la diversitat funcional no suposa un impediment per a desenvolupar el talent. La dificultat a la qual es veuen sotmeses aquestes persones és, paradoxalment, el motor que les impulsa a la glòria. I, com acabem de veure, en l’univers musical trobem diverses d’aqueixes proves emocionants de superació. Ells, com Iolanta, no necessiten veure o caminar per a enamorar els qui perceben el seu art.
Font de la imatge: © Free-Photos
