L’amor i l’engany són temes eterns de l’ésser humà, però també de l’òpera. Un triangle que es tanca amb la bogeria. I és que aquest gènere musical no s’entendria sense la irrupció de l’alienació mental d’algun dels seus personatges. Una bogeria associada al crim en uns casos, al suïcidi en uns altres, que sol donar-se amb més freqüència en elles. Aquests drames estan plens d’heroïnes que perden la raó, estat ideal per a donar pas a filigranes impossibles i a aguts inintel·ligibles en altres circumstàncies.
Lucia di Lammermoor, la protagonista del clàssic de Donizetti del mateix nom, encapçala el grup de dones que protagonitzen situacions sense retorn. Parlem de dones que embogeixen per l’assetjament del seu entorn i que només tenen una eixida: matar i morir. Aquesta destinació no és exclusiva de casos aïllats. Tampoc pertany només al gènere femení. De fet, trobem més d’un marit gelós capaç de travessar cors amb dagues esmolades. Així ho testifica l’estudi complet sobre l’abandó del seny en el gènere operístic signat per Juan Carlos Fustinoni.
Les conclusions de Fustinoni sobre la bogeria en l’òpera
El doctor concedeix a l’òpera una dimensió científica en disseccionar nombrosos títols. La malenconia, l’esquizofrènia, els deliris… Fustinoni analitza cada comportament relacionat amb la demència per a arribar a conclusions reveladores. L’estudiós va trobar 77 suïcidis (45 dones i 32 homes) en 306 òperes. Un homicidi va ser la circumstància que va desencadenar aquest tràgic final en set d’aquests casos.
Cal esmentar a part els fets als quals assistim com a espectadors en Les Troyens (de Berlioz) i Khovanschina (Mussorgski). Ací la pèrdua voluntària de la vida no se cenyeix a una persona, sinó al cor al complet. Tampoc se’ns escapen els intents d’autolesions en els quals no va arribar la sang al riu, però que van condemnar a l’ostracisme a unes quantes ànimes turmentades.
Melodies planyívoles per a il·lustrar la llàgrima
Aquests números reflecteixen com l’òpera exalta el millor, però també el pitjor de l’ésser humà. Sí, fins i tot per a ell mateix. Com podem no percebre en algun moment de la representació les melodies fragoroses i planyívoles? Qui no ha escoltat els cants funestos acompanyats de sons que emulen la tempesta? No captar les ampul·lositats adornades amb sentiments de dolor, les veus situades en la línia roja de les possibilitats de la gola o la música portada al límit de la dissonància sembla missió impossible. L’exageració lògica i intel·ligent és el vehicle que utilitzen els compositors per a comunicar al respectable el pesar dels personatges.
Les potents àries prenen protagonisme sobre l’esfera d’allò racional. En el minut en el qual naix la bogeria, el temps, fins a aquest moment lineal, es torna circular. Abandona la superfície per a tornar-se repetitiu. Aquest punt d’inflexió suposa també l’instant àlgid del relat, la intenció del qual resulta més comunicativa que en qualsevol altra part de la trama. La hipèrbole i l’exageració dels afectes s’expressen així, prenent l’excés com a referència.
El deliri de Lucia di Lammermoor
‘Lucia di Lammermoor’, l’òpera de Donizetti que aterrarà al juny i juliol al Palau de les Arts de València, es basa en la novel·la de Walter Scott La nóvia de Lammermoor. Sobre l’escenari, veurem com la jove, presa del deliri, entra en trànsit (presumiblement, per la pressió que exerceix sobre ella el capellà). Com a conseqüència, fereix al seu marit enmig d’una atmosfera completament febril. Recordem que la xica, òrfena, no estima el seu espòs, que no ha estat triat per ella, sinó pel seu germà Enrico. La imposició té com a objectiu salvar la família de la ruïna. Per això, el susdit no és un veí qualsevol, sinó un noble, Arturo de Bucklaw.
Les notes més elevades del repertori
L’obligatorietat de passar per la rectoria amb algú a qui no professa el seu amor (el seu lliurament és absolut a Edgardo) origina la seua bogeria. Només la mort podrà veure complits els seus sentiments, els ocasionats per un amor frustrat, per l’adversitat del destí i per la mesquinesa humana. Estem en el tercer acte i la soprano entona ací les notes més altes del repertori. Dos tocs en mi bemoll sobreaguts resumeixen totes les escenes de desconsol típiques de qualsevol òpera belcantista. L’exigència tècnica fa que no totes les intèrprets puguen lluir-se en aquesta part, la més popular d’aquest melodrama romàntic capaç de tocar la sensibilitat del públic.
El valor de l’expressivitat per a Maria Callas
Va ser Maria Callas, ni més ni menys, qui va aconseguir que es restituïra el valor expressiu d’aquest moment eliminant certa ornamentació. La seua intenció no va esborrar del tot el desig de lluïment de les artistes. De fet, les sopranos contemporànies solen incorporar girs i cadències per a finalitzar el passatge, la qual cosa converteix l’ària de l’escena de la bogeria en el moment més esperat de l’obra. L’harmònica de vidre o, si no n’hi ha, les flautes, són els instruments que posen música a aquesta part, la de més tensió del llibret. Així és com Donizetti, el mestre de Bèrgam, va voler expressar l’angoixa de la protagonista. Aqueix neguit la condueix a rebel·lar-se contra els jocs de poder, perduda en al·lucinacions, potser l’única manera d’escapar de la realitat no desitjada.
Un suïcidi davant del fèretre de Lucia
Sona una espècie de refilet d’ocell, o de font, emesa per aquests instruments. Lucia ha matat al seu marit i apareix, de sobte, imaginant les seues noces amb Edgardo. La nostra heroïna cau inerta en aquest moment de demència. Els acompanyants de l’apassionada i fràgil Lucia acaben compadint-la. Fins i tot el seu propi germà, al qual el vencen els remordiments. La tragèdia romàntica finalitza amb el suïcidi d’Edgardo davant del seguici fúnebre de la seua estimada, com si d’un Romeu es tractara.
Escenes de bogeria en altres òperes
Lucia, predisposada l’aflicció des que s’alça el teló, no és l’únic nom de dona associat a una mort tràgica amb la demència pel mig. El mestre Puccini finalitza Tosca amb el suïcidi de la seua protagonista, la qual es llança al buit quan descobreix que ha sigut enganyada, després de l’afusellament del seu amant davant d’ella. El compositor italià també permet que la seua eterna geisha, Madama Butterfly, es lleve la vida. “Amb honor mor qui no pot conservar la seua existència amb honor”, acaba dient ella abans de la seua particular escena de demència. Butterfly es refereix a la traïció que va cometre als seus ancestres en abandonar la seua religió.
Unes altres Lucia: Margherita, Elvira, Imogene i Anna Bolena
Per part seua, Margherita es converteix en assassina del seu propi fill en Mefistofele. En aquest cas, la pressió exercida per Faust (Boito utilitza el clàssic de Goethe com a punt de partida) condueix a aquesta jove llauradora a cometre un infanticidi. No solament l’acusen d’ofegar el seu fillet, sinó d’enverinar la seua mare. La subjugació i l’avassallament són els causants de la bogeria en aquesta òpera d’estil wagnerià.
Ni la pròpia Lady Macbeth s’escapa al moment de desordre mental i deliri. En l’òpera shakespeariana de Verdi , aquesta dona atrapada en un matrimoni en el qual se sent infeliç pateix un moment de somnambulisme. La corresponent ària d’alienació la conduirà a la mort.
Mentrestant, a l’Elvira de Vincenzo Bellini li importava molt més el seu futur espòs en l’òpera I Puritani. Tant que imagina que el seu estimat Arturo l’ha abandonada per una altra dona abans de les noces i entra en un estat de bogeria. En aquest cas, el grau de irracionalitat és diferent al de Lucia di Lammermoor. La psicosi transitòria d’Elvira s’evapora i, finalment, recupera el seny quan descobreix que tot ha sigut una invenció seua. No és l’única dona que embogeix amb Bellini. Imogene perd el cap quan el seu estimat Gualtiero és condemnat a mort. La jove, que està casada per imposició amb Ernesto, no pot amb tant de dolor en Il Pirata.
No solament Bellini repeteix el recurs operístic de la bogeria, també Donizetti segueix el solc marcat per Lucia amb un altre clàssic, Anna Bolena. Al dolce guidami és l’ària que forma part de l’escena de bogeria que posa fi al llibret. La regna consort d’Anglaterra és conscient que està condemnada a morir. En aqueix moment de deliri recorda el seu antic amor per Lord Percy. Mentrestant, s’escolten les canonades que anuncien el casament del seu espòs amb Giovanna Seymour, la seua rival.
Les intèrprets que donen vida sobre l’escenari a aquestes dones protagonitzen escenes de caràcter a través de commovedores àries. Lucia di Lammermoor és una de les icones imprescindibles de la bogeria en l’òpera que arranquen l’emoció de l’espectador. Connecten amb la quarta paret a través del trastorn, bé siga transitori o definitiu. La seua desgràcia cala en els receptors per la passió que es desprén dels seus desenganys, dels seus amors a destemps i dels seus amargs comiats. Observar Lucia és el millor exercici per a acostar-se a la psique d’aquestes dones determinants de l’òpera.
