El Gato Montés
Manuel Penella
1, 3, 5 / XI / 2016
Sala Principal
Direcció musical
Óliver Díaz
Direcció d’escena
José Carlos Plaza
Escenografia i il·luminació
Paco Leal
Vestuari
Pedro Moreno
Coreografia
Cristina Hoyos
Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats
Luis Garrido, director
Cor de la Generalitat Valenciana
Francesc Perales, director
Orquestra de la Comunitat Valenciana
Producció
Teatro de la Zarzuela
Rafael
Andeka Gorrotxategi
Soleá
Maribel Ortega
Juanillo (Gato Montés)
Àngel Òdena
Gitana
Cristina Faus
Padre Antón
Miguel Ángel Zapater
Frasquita
Marina Rodríguez-Cusì
Hormigón
Jorge Álvarez *
Loliya
Carmen Avivar **
Caireles
Lluís Martínez **
Pezuño
Boro Giner **
Recalcao
Juan Felipe Durá **
Pastorcillo
Mónica Bueno **
Vendedor
José Javier Viudes **
Alguacilillo
Fernando Piqueras **
Peones
Antonio Gómez **
Bonifaci Carrillo **
Vicente Antequera **
* Centre de Perfeccionament Plácido Domingo
** Cor de la Generalitat Valenciana
Acte I
En la casa de Rafael, en algun lloc d’Andalusia.
En un cortijo andalús, en els confins de la serra, es disposa un festí. Loliya prepara un banquet per als invitats mentre que Soleá, enredada en amors amb Rafael Ruiz, el torero a qui anomenen el Macareno, camina intranquil·la pel seu amat. Frasquita, la mare del torero, la calma relatant davant de Soleá els triomfs del seu fill a la plaça de Madrid.
La gent del cortijo, el pare Antón i els altres invitats donen la benvinguda a Rafael, que entra en sa casa junt amb Hormigón, picador de la seua quadrilla. Després de saludar sa mare i la gitana Soleá, s’aparta de la celebració per a agrair a la Mare de Déu el triomf, que el mateix pare Antón corrobora en llegir el que s’ha publicat a l’Heraldo de Madrid.
Acabada la seua oració, Rafael declara en públic el seu amor per Soleá i l’ocasió se celebra amb balls de gitanos. Una d’aqueixes gitanes prediu el futur i li anuncia la seua pròxima mort davant del despit general i la burla del torero.
És llavors quan apareix Juaniyo, un bandoler a qui anomenen el Gato Montés, que ha baixat del seu refugi a la serra. Acudeix reclamant Soleá, qui pareix que l’estima. Els invitats a la festa sufoquen un conat de baralla entre els dos homes, que no obstant això juren tornar-se a trobar abans que el Gato conte la seua història de pròfug acusat de matar un home per Soleá.
Tots se n’han anat i Soleá confessa al pare Antón el seu amor apassionat pel Gato des de la seua infància. Però és Rafael qui serena la seua ànima i dóna pau i sentit a la seua vida. Mentrestant, el cant llunyà d’un pastor recorda en els seus versos la terrible tempesta que ha d’esclatar.
Torna el Gato escopeta en mà i Soleá evita una nova lluita, desarmant el torero, que ha tret una navalla, i amenaça ambdós amb la seua mort. El Gato avisa llavors Rafael: o es deixa matar a Sevilla pel bou, o ell mateix ho farà després.
Acte II
En la contornada de la plaça de bous de Sevilla.
Rafael s’està vestint de llums en sa casa sevillana; l’assisteix Caireles, el seu mosso d’estoc, mentre Soleá l’ajuda i li demostra més agraïment que amor.
Amb ells està també Hormigón, un altre ajudant del Macareno, al qual Soleá li confessa l’amenaça que plana sobre Rafael.
Frasquita, la mare del torero, adverteix que quelcom no marxa bé just quan Rafael marxa a la plaça i Soleá s’acomiada d’ell amb un bes.
L’escena muta en el pati de cavalls de la plaça de bous de Sevilla, on un intranquil Rafael i Hormigón esperen que comence la correguda.
Sona un pasdoble i marxen ja els toreros. Soleá i Frasquita acudeixen angoixades, però Hormigón les reclou en la capella perquè no inquieten Rafael.
Comença la correguda i, en el tràngol d’un magnífic passe, el bou fereix de mort Rafael. Hormigón entra desesperat en la capella i Soleá, en assabentar-se’n, cau esvaïda als seus braços.
Acte III
En la serra.
En la casa de Frasquita estan vetlant el cos de Soleá, que ha mort de pena per Rafael.
Apareix el Gato, indignat davant del que considera una trista mentida i disposat a plorar per la seua amada. Cegat per la bogeria del seu amor, entra en l’habitació on jau Soleá, la carrega sobre els seus muscles i se l’emporta.
L’escena canvia llavors al cau del desesperat bandoler, que ja no té cap raó per a viure.
Quan la gent del pla puja a la serra per a detenir-lo, el Gato s’enfronta a ells invitant-los a matar-lo amb el seu propi punyal, cosa que no fan.
Acudeixen els guàrdies per a arrestar-ho i llavors el Gato Montés ordena al seu amic Pezuño que el mate. Agonitzant, el Gato abraça el cos sense vida de Soleá i mor.
© Jesús Alcántara / Teatro de La Zarzuela