I vespri siciliani

Antecedents

En 1282, Procida, un patriota sicilià, s’exilia de la seua terra natal quan les tropes franceses envaeixen Sicília. Montforte, comandant de l’exèrcit francés, viola una dona siciliana que després donarà a llum un fill d’ambdós: Arrigo. Més tard, Montforte es convertirà en governador de Sicília i Arrigo haurà crescut odiant-lo per influència de sa mare, però sense saber que és son pare.

Acte primer, a la plaça major de Palerm.

Tebaldo, Roberto, Bethune, Vaudemont i un grup de soldats francesos es diverteixen a la plaça de Palerm, mentre són contemplats per la població siciliana amb rancor. Apareix la duquessa Elena, vestida de dol per la mort del seu germà, ajusticiat per les autoritats franceses, i Roberto aprofita per a humiliar-la i obligar-la a entonar una cançó. Aquesta incita amb el seu cant a la revolta dels sicilians, que no dubten a amotinar-se, i l’enrenou dels quals només es deté davant de l’arribada del governador, Guido di Montforte. Apareix també a la plaça Arrigo, el jove estimat per Elena, i aquesta descobreix llavors que ha sigut detingut per alta traïció. El xic, que no coneix el governador en persona, verbalitza tot el seu odi contra ell, estant en la seua presència. Montforte obliga en aquest moment Elena a separar-se d’Arrigo i, admirat per la seua audàcia, li ofereix un lloc en l’exèrcit francés, però ell el rebutja orgullosament.

Acte segon, a la vora del mar.

Giovanni da Procida, un orgullós exiliat, acaba de descendir d’una barca de pescadors no lluny de Palerm. Elena i Arrigo acudeixen al lloc després de ser reclamats per ell i, entre els tres, ordeixen un pla de revolta que ha de deslligar-se durant una festa multitudinària. Elena, impressionada per la recent valentia demostrada per Arrigo, li declara el seu amor, encara que no podrà entregar-se a ell mentre no haja sigut venjada la mort del seu germà.

Bethune acudeix al lloc amb una invitació a la festa per a Arrigo de part de Montforte. El jove la rebutja i és arrestat i conduït per la força al palau del governador. Mentrestant, a la plaça, un grup de francesos comandat per Roberto ha començat a ballar i a divertir-se. En el fragor de la festa els francesos rapten unes xiques sicilianes, davant de les vives protestes dels homes sicilians. Aquests veuen salpar un vaixell amb homes francesos i dones sicilianes camí de la festa, a la mateixa a què també acudiran Procida i els seus, disfressats, buscant venjança.

Acte tercer, al palau de Montforte.

Montforte llig en el seu palau una carta en què una dona siciliana li revela que ell és el pare d’Arrigo. En aquest moment, Bethune li comunica que el jove és a palau i és conduït davant del governador. Després d’una trobada violenta entre ambdós, Montforte li confessa que és son pare. Acuitat, però orgullós, Arrigo l’insulta i fuig espantat.

Montforte dóna començament al ball. Elena i Procida, disfressats, s’acosten a Arrigo i li confessen els seus plans: són allí per a assassinar Montforte. Arrigo, amb els sentiments confusos entre l’odi i el deure filial, adverteix vetladament el governador del que està a punt d’ocórrer, i no dubta a defensar son pare quan Elena assesta el colp. El desconcert general reina entre els sicilians, que acusen Arrigo de traïdor a la pàtria. Montforte acull en el seu si el menyspreat Arrigo.

Acte quart, a la presó.

Arrigo acudeix a la presó on estan reclosos Elena i els insurrectes, esperant ser executats. Elena coneix de boca d’Arrigo els motius de la seua inexplicable defensa de Montforte i es mostra comprensiva. Procida rep notícies del seu pròxim alliberament, però llavors Montforte anuncia la immediata execució de tots els sediciosos. També Procida coneix en aquest moment la vertadera relació entre Montforte i Arrigo, i també el perdona. Quan s’emporten al cadafal Elena i Procida, Arrigo, corprés d’amor, s’uneix a ells, la qual cosa provoca un angoixós diàleg entre Montforte, el pare, i Arrigo, el fill, en què aquell sol·licita sentir d’aquest la paraula “pare”. Arrigo la pronuncia, i immediatament s’escolta el perdó de Montforte als sublevats. Ell ha trobat l’amor d’un fill, i això el mou a autoritzar, a més, les noces d’Arrigo i Elena aquest mateix dia.

Acte cinqué, als jardins del palau de Montforte.

Elena dóna les gràcies als amics que han acudit a la celebració, i Arrigo se’n va a la trobada del seu pare, acabat de trobar. Procida no està disposat a quedar-se sense la seua venjança i ha ordit un pla per a assassinar els seus enemics tot seguit que s’hagen pronunciat els vots. Elena, en conéixer aquests plans, es troba dividida entre l’amor i el deure i resol el seu dilema anunciant a Arrigo que no es casarà amb ell. Procida i Arrigo estan furiosos, per distinta raó, amb la jove, i Montforte casa la parella sense saber res de la qüestió. Redoblen les campanes en mans de Procida, i el seu toc és pres pels sicilians com l’inici de la revolta i posterior massacre dels francesos. Elena, desesperada, incita el governador a la fuga, però la fúria dels sicilians cau sobre Montforte, Arrigo, Elena i tots els invitats.

I vespri siciliani és un monument musical elevat a la sobirania dels pobles, en el si dels quals resideix la legitimitat dels estats en la forma de la seua constitució. Aquest és el poderós missatge que Giuseppe Verdi envia per a la posteritat en aquesta òpera, que narra un dels moments més transcendentals i simbòlics de la història de Sicília. El 1282, el poble de Palerm, i tota l’illa, se subleva contra l’invasor francés, una rebel·lió que va suposar un abans i un després en el destí de Sicília i la geopolítica del món mediterrani.

La proposta escènica que presenta Les Arts trasllada aquests esdeveniments a l’actualitat. Un fet ocorregut a Palerm -l’assassinat del jutge Falcone- ens alerta de la invasió dels mitjans de comunicació dominats per polítics i que desvirtuen la pròpia constitució.

Giuseppe Verdi va retratar la seua contemporaneïtat a través d’un episodi històric, el d’un poble que guanya contra el seu invasor, on el concepte de fraternitat ha desencadenat en victòria.

Verdi parlava amb un sentit que el director d’escena no pot trair avui en dia. És el pare de la pàtria i és el pare moral dels qui demanen justícia i creuen en la llibertat i igualtat del poble. Per això, aquesta producció es trasllada a la nostra contemporaneïtat, on la dictadura no la fa un exèrcit estranger, sinó els mitjans de comunicació esclaus d’una classe política corrupta i d’uns poders econòmics que han creat accions contra els ciutadans i els conceptes sobre els quals se sustenta la nostra societat occidental: llibertat, igualtat i fraternitat.

Al segle XIX, per tal de no tindre problemes amb la censura, es feia teatre polític utilitzant episodis del passat. En aquest cas, l’acostament d’un succés tan decisiu per a un poble des de 1282 fins l’actualitat, no sols no desvirtua el potent missatge sociopolític que Verdi ofereix, sinó que li torna una força que potser ara es veuria diluïda en un escenari original de l’edat mitjana siciliana.