Lucrezia Borgia

Lucrezia Borgia
Mariella Devia

Gennaro
William Davenport

Alfonso d’Este
Marko Mimica

Maffio Orsini
Silvia Tro Santafe

Liverotto
Fabián Lara *

Vitellozzo
Andrés Sulbarán *

Gazella
Alejandro López *

Rustighello
Moisés Marín *

Gubetta
Andrea Pellegrini *

Astolfo
Michael Borth *

Petrucci
Simone Alberti

Uixer
José Enrique Requena

Una veu
Lluís Martínez

* Centre Plácido Domingo

Pròleg

Venècia, en la primera meitat del segle XVI. El jove noble Gennaro i els seus amics es diverteixen i conversen sobre el seu viatge l’endemà a Ferrara, on complimentaran el duc Alfonso d’Este i la seua esposa Lucrezia Borgia. Orsini, un dels amics de Gennaro, narra com una nit al bosc un misteriós ancià va aconsellar a Gennaro i a ell cautela respecte a Lucrezia Borgia i a la seua sinistra família. Gennaro, avorrit d’aquestes historietes, es queda adormit en un banc. Els seus amics s’uneixen a una festa a què han sigut invitats i el deixen a soles. Apareix una misteriosa dona, que es deté a contemplar Gennaro adormit. Atret per la tendresa del jove, li agafa la mà i li la besa, moment en què ell desperta i sobtadament sent un inexplicable amor cap a ella. Gennaro parla de la seua infància i de tant com estima sa mare a pesar que mai la va conéixer, perquè va ser educat per uns pescadors. Quan tornen els amics del jove, no tarden a reconéixer que la misteriosa dama és Lucrezia Borgia. Llavors, cada un d’ells pronuncia els noms dels seus respectius familiars que han mort a les mans dels Borgia, amb la qual cosa aconsegueixen convéncer Gennaro que s’aparte de Lucrezia.

Acte 1

A Ferrara. El duc idea un pla per a matar Gennaro en sospitar que Lucrezia li és infidel amb ell, després de veure’ls parlar a Venècia. Gennaro i els seus amics, que ja es troben a Ferrara, es dirigeixen a una festa. Quan passen per davant del palau del duc, Gennaro gosa esborrar la lletra B del cognom Borgia que apareix en l’escut de la façana, amb la qual cosa ara es llig “orgia”. Lucrezia exigeix a Alfonso que busque l’autor de tan greu ofensa i el castigue amb la mort. El duc la complau: immediatament els seus homes porten detingut el culpable. Quan Lucrezia descobreix horroritzada que es tracta de Gennaro, suplica reiterades vegades al seu marit que reduïsca el castic. Però ell s’hi nega i arriba a acusar-la d’adulteri amb el jove, davant de la qual cosa ella respon que és innocent. De totes maneres, la condemna seguirà el seu curs. Alfonso invita Gennaro a una copa de vi fent-li creure que el perdona. Lucrezia, sabedora que la beguda està enverinada, li dóna a continuació un antídot, amb el qual es restableix, i l’ajuda a fugir del palau.

Acte 2

Gennaro i els seus amics assisteixen a una festa al palau de la princesa Negroni. La felicitat regnant cessa amb la irrupció de Lucrezia, la qual anuncia triomfant que ha enverinat el vi. Tanmateix, la seua dolça venjança es torna amarga en advertir que Gennaro es troba entre els presents i no ha fugit de Ferrara com ella li havia demanat. El verí comença a fer el seu efecte en els amics de Gennaro. Aquest, furiós, intenta apunyalar Lucrezia sense èxit. Llavors ella li revela que és sa mare, i li suplica que es bega com més prompte millor l’única dosi d’antídot que té. Però Gennaro opta per morir al costat dels seus amics. Amb el cor trencat, Lucrezia plora la pèrdua del seu fill i mor.

El 2 de febrer de 1833 presenta Victor Hugo, a París, Lucrèce Borgia, obra teatral en tres actes i prosa.  El 26 de desembre d’aquell mateix any, Gaetano Donizetti estrena al teatre Alla Scala de Milà la seua òpera homònima. Però les connexions entre ambdues obres van molt més enllà de la coincidència del nom o de l’any de la seua estrena; van molt més enllà de la inspiració de l’òpera en l’obra teatral. Ambdues Lucrècies són, en la seua parcel·la i en el seu context, dos exercicis paradigmàtics de l’imperant romanticisme, que bategava amb enorme vitalitat encara en els anys 30 del segle XIX.

Hugo i Donizetti, cada un en el seu grau, fan una contribució fonamental a aquest llarg procés que s’havia iniciat al final del segle XVIII, durant els anys més revolucionaris del Segle de les Llums. És aquell un període en què s’assisteix a la definitiva dissolució del classicisme a favor d’un infinit ventall de modes d’expressió: sense regles, sense formes predeterminades, fins i tot sense límits. Això és d’una importància transcendental en l’obra que ens ocupa, que presenta un afany especial per crear un món nou a partir de les ombres de l’aparent. Amb declarada preferència pel que és marginal i el que ha sigut marginat, per la cara fosca de l’ésser, per l’oculte darrere de l’espantós, considerat com a font de nova i distinta vida.

Així doncs, la Lucrèce de Victor Hugo naix amb una premissa dramatúrgica que és quasi ideològica, política: el teatre és una tribuna des de la qual es parla amb veu alta i potent; el drama té una dimensió i una funció social, nacional i humana. El dramaturg ofereix un retrat en negatiu de la il·lustre filla del papa Borja. Un retrat que va més enllà dels suaus contorns de la bella valenciana; un retrat que esmola el perfil tràgic de la dona que va ser utilitzada i humiliada, però que també fou una assassina.

Tot el que s’ha dit fins ací del poeta francés pot aplicar-se, redimensionat, a Donizetti, que, seduït pel drama d’Hugo, no dubta a seguir els passos precisos donats per aquest i esculpeix en música aquests mateixos perfils foscos, recolzat per l’eficàcia versificadora del llibret de Felice Romani.

L’òpera que construeixen els dos italians és, com la tragèdia francesa, una ostentació d’equilibri entre la tradició de l’òpera belcantista i la profunditat psicològica que, encara que siga de la més ingènua simplicitat, vesteix tots els personatges de l’òpera: viril i rotund Alfonso d’Este; jovial i sensual Orsini; senzill i melancòlic Gennaro; brutal, sinuosa i bella Lucrezia.

Res no expressa millor la comunió entre Hugo i Donizetti que aquesta succinta essencialització dels protagonistes principals. Tant més evident si es recorden les paraules del mateix dramaturg francés en el seu prefaci a l’obra, escrit el 1858:

Apodereu-vos de la deformitat moral més vergonyosa i més repugnant, col·loqueu-la on puga ressaltar millor, és a dir, en el cor d’una dona amb totes les condicions de bellesa física i de grandesa reial, que donen més brillantor al crim, i mescleu amb aquesta deformitat moral un sentiment pur, el més pur que la dona puga sentir: el sentiment maternal; i feu d’aquest monstre una mare; i aquest monstre interessarà, i el monstre farà plorar, i l’ésser que aterria us produirà compassió, i l’ànima deforme arribarà a ser quasi bella.