Tancredi

Tancredi
Daniela Barcellona

Amenaide
Jessica Pratt

Argirio
Yijie Shi

Orbazzano
Pietro Spagnoli

Isaura
Martina Belli

Roggiero
Rita Marques *

*Centre Plácido Domingo

Acte I

Siracusa (Sicília), cap a l’any 1000. La ciutat està assetjada per la guerra entre l’Imperi Bizantí i els sarraïns comandats per Solamir. També, pels conflictes interns entre dues famílies nobles rivals, els respectius líders de les quals són Argirio i Orbazzano. Solamir, enamorat d’Amenaide, la filla d’Argirio, alberga l’esperança de casar-se amb ella per a segellar una aliança entre sarraïns i siracusans. Tanmateix, la jove està enamorada en secret de Tancredi, un soldat de Siracusa que va ser desterrat injustament anys arrere. Al palau d’Argirio té lloc una trobada entre aquest i el seu enemic Orbazzano, els quals firmen la pau per a combatre junts l’enemic exterior: Solamir. Argirio firma aquest pacte concedint la mà d’Amenaide a Orbazzano. Ella, que acaba d’enviar una carta a Tancredi, s’horroritza en conéixer la notícia i demana a son pare que retarde el casament, a la qual cosa aquest es nega adduint deures patriòtics. Tancredi, que ha desembarcat secretament a Siracusa, ronda pel palau fins que aconsegueix veure Amenaide. Ella li demana que fuja immediatament de la ciutat sense donar-li explicacions, perquè sap que plana sobre ell la condemna a mort per suposada traïció. Poc després s’inicia el ritu nupcial entre Orbazzano i Amenaide en una plaça pública. Tancredi, entre els presents, en veure que és Amenaide qui es casa, creu entendre que ella no l’estima i, a continuació, s’ofereix a Argirio, sense revelar la seua identitat, per a lluitar en defensa de la ciutat. Apareix Orbazzano amb una carta d’Amenaide que han interceptat els seus homes a l’esclau que la portava a territori enemic. En la missiva, la filla d’Argirio demana al desconegut destinatari que vinga a Sicília. Tots els presents, Tancredi i Argirio inclosos, dedueixen que l’escrit va dirigit a Solamir, per la qual cosa Amenaide és acusada de traïció i conduïda a presó.

Acte II

Argirio, destrossat moralment, firma la sentència de mort d’Amenaide després d’un debat interior entre el seu deure patriòtic i l’amor per la seua filla. El valerós Tancredi, a pesar de sentir-se amorosament traït, desafia Orbazzano a duel en defensa de la vida d’Amenaide. Poc després, la multitud victoreja Tancredi com a vencedor. Ell desitja partir de seguida. Amenaide intenta detindre’l, encara que sense èxit, perquè ell la continua considerant infidel. La jove desvela davant de son pare la identitat de Tancredi per a fer-li veure que ell no és en absolut un traïdor. Finalment, Tancredi parteix juntament amb Argirio a lluitar contra els sarraïns, als quals aconsegueixen derrotar, encara que Tancredi resulta ferit de gravetat. L’heroi sol·licita ser conduït davant d’Amenaide. Totes les sospites del guerrer desapareixen quan Argirio revela que la carta anava adreçada a Tancredi. Vençut pel dolor de les ferides, Tancredi mor en braços d’Amenaide.

Tancredi, la complexa harmonia dramàtica i el nu final de Ferrara

Tenia Gioachino Rossini poc més de 22 anys quan el teatre La Fenice de Venècia li va encarregar compondre una nova òpera. Per a l’ocasió, el jove compositor i el poeta llibretista Gaetano Rossi van parar esment en la tragèdia en cinc actes de Voltaire Tancrède, estrenada el 1759. Músic i poeta van proposar al teatre venecià una elaboració tan personal com fidel al plantejament dramatúrgic de Voltaire. No obstant això, van optar per dulcificar el final tràgic per a coronar la seua obra amb un lieto fine poc d’acord amb l’esperit romàntic, però molt en la línia del gust encara en vigor.

Més de tres mesos es va prendre Rossini per a compondre el seu Tancredi, cosa inaudita en el jove Gioachino, que va compondre, segons sembla, alguna de les seues obres mestres en 18 dies. Tancredi va ser alguna cosa més que una òpera d’encàrrec, i Rossini no va dubtar a satisfer les seues pròpies necessitats estètiques, consolidant-se com a artista creador i autònom que exerceix en llibertat la seua professió.

I aquesta llibertat passava per prendre el control complet del procés creatiu, seguint vers a vers la composició poètica de Rossi per al llibret i escrivint ell la totalitat de l’obra, amb la qual cosa evitava la pràctica tradicional que deixava per als mestres locals i anònims l’escriptura dels recitatius i les àries dels personatges secundaris, conegudes com a àries del sorbetto, durant les quals ―segons es conta― el públic aprofitava per a degustar uns gelats sense prestar-hi excessiva atenció.

El motiu d’aquestes decisions d’índole estètica era la inexorable necessitat de noves formes de l’art per a una nova societat, sorgida de les cendres revolucionàries i les campanyes napoleòniques. La conseqüència d’això va ser la transformació del model de l’òpera seriosa en el de l’òpera romàntica, que anys més tard culminarà amb Verdi i Wagner.

Tancredi naix com un producte entre dos móns: el del dramma per musica del segle XVIII i el del Romanticisme, que s’anuncia amb les llums d’una alba tempestuosa i d’expressió nova. El primer d’aquests móns culmina el seu ocàs amb honors: l’obertura tripartida, l’alternança de recitatius i números tancats (àries, duos, quartets, concertant final), el virtuosisme canor i la tessitura del protagonista, hereua de la tipologia del castrato de l’òpera seriosa del segle XVIII. El segon irromp diluint les formes tancades antigues i introduint la varietat i la personalitat teatral dels recitatius, que deixen de ser només recitatiu secco per a diversificar-se en recitatiu istrumentale i recitatiu accompagnato.

En la línia renovadora, Rossini no reclamarà al castrato Velluti ―un exponent gloriós en actiu en 1813, ben conegut pel compositor perquè va crear per a ell el paper titular del seu Aureliano en Palmira―, sinó que farà d’Adelaide Malanotte, dona i contralt, el seu protagonista. Molt es podria dir sobre la figura de la dona en la nova estètica romàntica, i poc s’ha dit fins ara dels nous tints que l’adjudicació de papers masculins a veus femenines afegia a la diversitat subversiva romàntica.

Els interessos romàntics són defensats en Tancredi valentament per Rossini, que descriu el seu heroi com el prototip de l’antiheroi romàntic que culminarà amb la figura del Siegfried wagnerià: un cavaller imperfecte, equidistant entre el pes de les seues virtuts i els seus valors i les conseqüències dels seus desencerts i errors. Un ésser marginal, exiliat i desheretat, que actua al marge de la llei establida a la recerca d’un món nou. Un home, en fi, poc capaç de fer correspondre la grandesa del seu cor amb el desencert del seu raciocini.

No menys romàntica és la identificació de l’obra d’art amb els elements de la naturalesa i les seues forces. El millor de dos móns en una nova mirada: el millor de la melodia italiana amb la millor harmonia germànica, o el que Stendhal va anomenar “la sublim harmonia dramàtica”.

I com a colofó, el final tràgic. El compositor no va tardar a dotar la seua òpera del final desitjat poc després de la seua estrena, per a la reposició de l’obra a Ferrara el 21 de març de 1813. El conegut com a final de Ferrara té un origen doblement romàntic, perquè Rossini no va posar música al nou final amb textos de Gaetano Rossi, sinó amb els d’un altre autor: Luigi Lechi, poeta d’un cert mèrit i aleshores amant d’Adelaide Malanotte, la primera Tancredi.

El final tràgic, sever i realista, s’aparta completament del finale del començament del segle XIX. En aquest final han desaparegut les floritures i la coloratura, quasi tota orquestració, les frases elaborades, les repeticions i les cadències per a donar pas a un simple recitatiu accompagnato i una breu cavatina finale que canta el moribund amb la corda sola, en una escena de mort directa descarnadament creïble.

Aquest final es va conservar en un manuscrit entregat pel mateix Rossini a Lechi i que els seus hereus van conservar en l’arxiu familiar fins que, el 1976, va ser entregat al mestre Alberto Zedda, que el va publicar i que va promoure que s’incloguera en representacions públiques. Segons escriu Philip Gossett, aquest manuscrit conté una certificació d’autenticitat autògrafa de Rossini que diu: “Jo declare, i no sense vergonya, que aquest és un autògraf meu de 1813. Va ser escrit a Venècia, en aquells dies. Aujourd’hui c’est autre chose”.

Anselmo Alonso Soriano