Werther

Werther
Jean-François Borras

Charlotte
Anna Caterina Antonacci

Sophie
Helena Orcoyen

Albert
Michael Borth *

El batle
Alejandro López *

Schmidt
Moisés Marín *

Johann
Jorge Álvarez *

Brühlmann
Fabián Lara *

Käthchen
Iuliia Safonova

* Centre Plácido Domingo

Acte I

Final del segle XVIII, als afores de Frankfurt. Un magistrat vidu d’avançada edat i amb família nombrosa assaja amb els seus fills més xicotets una nadala en ple estiu, situació que resulta divertida als seus veïns i amics Schmidt i Johann. Poc després arriba el jove Werther, un poeta enamoradís que acompanyarà Charlotte, filla del magistrat, a un ball en substitució del promés d’aquesta, Albert, que no es troba a la ciutat. Després de la partida dels dos joves, el magistrat se’n va a la taverna pròxima a reunir-se amb els seus amics. Inesperadament torna Albert, el qual tan sols troba en la casa Sophie, germana de Charlotte, amb qui conversa sobre els plans de la seua boda amb Charlotte. De tornada del ball, Werther declara el seu amor a Charlotte. La xica, a pesar de sentir-se atreta per ell, li confessa que va prometre a sa mare en el llit de mort que es casaria amb Albert, i per tant han de separar-se. El jove parteix decebut.

Acte II

Tres mesos més tard, Charlotte i Albert, ja casats, caminen cap a l’església. Werther, en un estat depressiu preocupant, ix a la seua trobada. Albert fa tot el que pot per a animar-lo. També Sophie intenta consolar el turmentat jove amb la seua encantadora personalitat. Més tard, a soles amb Charlotte, Werther torna a rememorar aquella primera trobada entre els dos. La xica considera que el millor per al seu benestar és que s’absente un temps de la ciutat. Werther fuig sumit en la desesperació.

Acte III

És la Nit de Nadal. Charlotte llig les cartes de Werther conscient que l’estima, quan és sorpresa per aquest, que acaba de tornar a la ciutat. Els seus sentiments cap a ella són ara encara més profunds. Werther llig un passatge de la seua traducció d’Ossian (“Pourquoi me réveiller”) en el qual el poeta preveu la seua pròpia mort. Emocionat, es disposa a abraçar-la i li expressa quant l’estima, però ella, decidida a continuar fidel al seu marit, el rebutja i determina que mai més no tornaran a veure’s. Werther, enormement trist, se’n va resolt a posar fi a la seua agonia. Quan Albert torna a casa i troba Charlotte tan afligida, comprén la situació. Poc després, el criat porta un missatge de Werther on aquest sol·licita a Albert que li preste les seues pistoles per a un llarg viatge. Albert obliga la seua esposa a entregar les armes al criat. Ella, intuint una tragèdia, parteix precipitadament darrere del criat una vegada que Albert l’ha deixada a soles.

Acte IV

Charlotte irromp en la casa de Werther. Però és massa tard. El jove s’ha disparat i jau en terra moribund. Ella el sosté entre els seus braços i li confessa que l’estima. Werther, feliç en sentir les seues paraules, mor en pau mentre sona la cançó nadalenca dels xiquets.

Werther, un anell de compromís tràgic i romàntic

Deia Goethe que el seu major encert a l’hora d’escriure Werther va ser donar-la a conéixer just en el moment adequat. El llibre, servit en el flascó petit del gènere íntim i epistolar, va produir el potent efecte de les essències més poderoses, i la seua divulgació va suposar un profund revulsiu en la societat culta del segle díhuit, sobretot entre els cercles juvenils i erudits del moment.

Werther és paradigma d’un període revolucionari en l’aspecte estètic ―i el seu transcendental correlat sociopolític en la Revolució Francesa de 1789―, en el qual el conflicte social i l’actitud de protesta contra allò que és estable i allò que s’ha establit, prefiguren una nova concepció de la vida per a una joventut que viu la quimera de trobar-se en un món i aspirar a un altre de distint, nou en excés. Situada entre els dos pols d’aquesta cruïlla, la mort s’alça com la veritat de la vida per a una humanitat que comença a quedar-se sense Déu i sense reis i governa la seua vida, sovint al seu pesar i quasi sempre sense saber, tempestuosa i lliure. En aquesta llibertat, la mort voluntària ja no ha de ser un estigma ni un acte penalitzat pel temor de Déu, sinó que es convertirà en un estètic fi i una resposta ètica als nous temps prerevolucionaris: Werther, lliure de tot domini que no siga el de l’amor, decideix la seua mort com la forma de llibertat més absoluta.

Més d’un segle transcorre des de la publicació de la novel·la del poeta alemany, el 1774, fins que Jules Massenet repara en aquesta i la converteix en la seua òpera més particular. El compositor de Le Cid, Thaïs o Herodiade, exemplar representant de l’òpera huitcentista francesa de les acaballes del període romàntic i icona del més bell i melòdic decadentisme estètic fin du siècle, se cenyeix amb Werther l’anell auroral del germanisme tempestuós i revolucionari que, via Richard Wagner, ha polvoritzat les formes de l’òpera romàntica.

L’assistència del compositor francés a una funció del Parsifal wagnerià el 1886 i la posterior visita a la casa natal de Goethe, semblen estar en la base de la revolució estilística efectuada per Massenet, que ja caminava captivat per la figura del jove suïcida des de 1880, una personalitat connectada amb la de l’artista decadent del París finisecular, sovint associada amb la de poetes com Verlaine, Rimbaud o fins i tot Wilde.

Són evidents les traces de l’influx wagnerià en la redacció musical de Werther i, encara que Massenet no renuncia al seu natural melodisme fèrtil, aquest ja no ha de veure’s en les formes tancades de la Grand Opéra sinó en la nova articulació melòdica germànica ―quasi infinita en la seua indefinició―, en l’ús del leitmotiv i en la naturalesa viva de l’orquestra, dialogant, suggestiva i atenta amb la paraula cantada; descriptiva compàs a compàs, i quasi mai acompanyant supèrflua.

La seua estrena vienesa en alemany, l’inicial rebuig que va experimentar a França i la mateixa denominació que llibretistes i compositor donen a l’obra, drame lyrique, no fan sinó aprofundir en el sentit de comunió filogermànica que Werther, a mode de l’anell que tanca en el seu cercle tot un segle romàntic, posa en el dit madur de Massenet el 1893, data en què aquesta òpera s’estrena.

En un temps ja d’avantguardes, que no són sinó revolucions, així com el Werther de Goethe anunciava la Revolució Francesa, el de Massenet proclama les tempestats polítiques i estètiques del segle XX.

Anselmo Alonso Soriano