Peter Grimes

Peter Grimes
Gregory Kunde

Ellen Orford
Leah Partridge

Balstrode
Robert Bork

Auntie
Dalia Schaechter

Sedley
Rosalind Plowright

Swallow
Andrew Greenan

Ned Keene
Charles Rice

Reverend Adams
Ted Schmitz

Bob Boles
Richard Cox

Hobson
Lukas Jakobski

Niece 1
Giorgia Rotolo *

Niece 2
Marianna Mappa *

* Centre de Perfeccionament Plácido Domingo

Pròleg

L’acció es desenvolupa en una localitat pesquera de la costa oriental d’Anglaterra. En presència de tot el poble, el jutge d’instrucció interroga el pescador Peter Grimes sobre la mort del seu grumet, que ha sigut el segon que ha mort a les seues ordres. Els vilatans desconfien de l’intractable pescador, que compta només amb el suport de la mestra Ellen Orford –la qual està enamorada d’ell–, però el tribunal no troba proves de delicte en la conducta de Grimes, encara que sí que li prohibeix tindre un nou grumet.

Acte I

Com que necessita ajuda per a dur a terme la seua feina, Grimes decideix llogar un nou grumet, per mediació d’Ellen i en contra dels consells del seu amic, el capità Balstrod, i tria John, un xic de la casa de caritat. L’arreplegarà a la vesprada al pub, on els veïns desaproven obertament la seua aparició amb un silenci acusador. Ellen i Balstrode intercedeixen pel pescador, però ell ignora l’actitud de tothom així com la  la fúria de la naturalesa –que desencadena una terrible tempesta sobre el poble– i se’n va amb John.

Acte II

Han passat diverses setmanes, i els rumors que Grimes està maltractant el nou grumet van creixent al poble. Ellen parla amb John i es preocupa en veure el grumet amb la roba estripada i amb una ferida al coll, per la qual cosa discuteix amb Grimes sobre la conducta que té amb el xic. El pescador la tracta amb duresa i l’acaba colpejant, i finalment, se’n va precipitadament. Però l’escena l’han vist diversos veïns, els quals encenen la ira del poble i tots van a buscar Grimes per a castigar-lo, mentre deixen Ellen lamentant-se.

A la cabanya de Grimes, el pescador insta John a eixir immediatament de pesca, ja que anhela una gran captura i somnia un futur al costat d’Ellen. D’aquestes cavil·lacions el trau el soroll de la gent del poble que s’aproxima buscant-lo. Desconfiat i temorós, decideix fugir amb el grumet, que cau accidentalment per un penya-segat. En arribar els vilatans a la cabanya de Grimes, la troben buida.

Acte III

Durant un ball, les sospites sobre Grimes tornen a augmentar per la prolongada absència del pescador i el seu grumet. Quan Ellen confirma a Balstrode que un jersei que el capità ha trobat a la platja és el que ella havia teixit per al xic, els veïns decideixen anar a detindre Grimes.

Grimes, tot sol, cau en la bogeria, mentre les veus amenaçadores dels vilatans s’aproximen. Ellen i Balstrode troben el pescador, i el vell capità, davant la desesperació d’Ellen, el convenç perquè endinse la seua barca en la mar i després s’hi enfonse amb aquesta. A l’alba, el poble reprén l’activitat. Arriba la notícia que un vaixell s’enfonsa en alta mar, però no poden albirar res, de manera que la ignoren i la qualifiquen de rumor infundat.

Una conversa amb Willy Decker

Peter Grimes es diferencia de la majoria d’obres líriques compostes després de la Segona Guerra Mundial per la gran acceptació que va tindre entre el públic. Segons vosté, en què es basa aquest èxit excepcional?

La força del Peter Grimes de Britten i, per tant, el seu èxit, al meu entendre, resideix en el fet que el compositor ha aconseguit amb genialitat vincular la descripció de la naturalesa i la de la ment humana. La violència de la mar es reflecteix en la violència dels homes i dels seus actes: la terra ferma i la mar, l’home i la naturalesa, es troben atrapats l’un en les urpes de l’altre…

A la grandesa d’aquesta òpera s’afig que text i música aprofundeixen en la mateixa mesura en el drama; és a dir, hi ha una correspondència en música de les dimensions dramàtiques del llibret.

Del poema original al llibret, Peter Grimes ha canviat, i és a Montagu Slater a qui se li deu la substància psicològica del drama. Però aquesta dimensió subjectiva en l’òpera, no anul·laria la crítica social que Crabbe, en el seu poema, volia ensenyar en relatar un “fet social”?

Crec que la “dimensió sociològica” està intacta en Britten; intacta i, en canvi, dotada d’un sentit més ampli. L’obra té a veure, sobretot, amb el conflicte entre l’individu i la societat, entre el ramat i l’ovella esgarriada (o el boc expiatori), entre la comunitat i els seus marginats. Tant en Peter Grimes com en les seues altres dues grans obres dramàtiques, Billy Budd i War Requiem, Britten dóna mostres del seu gran interés per la moral. La qüestió decisiva que ha de posar a prova els models de societat humana és la de la seua actitud cap a aquells que no s’atenen a la norma; aquesta és la qüestió que Britten no deixa de plantejar.

Sempre s’ha citat la marginalitat sexual de Britten i l’aïllament de la seua postura política mentre creava Peter Grimes (com a pacifista en plena guerra mundial) en relació amb la marginalitat del seu heroi. Aquest acostament, salvant les distàncies, li sembla que dóna perspectives aclaridores a l’obra?

Crec que fer un paral·lelisme directe entre Peter Grimes i la personalitat i la història pròpies de Britten induiria a error. Justament, per a triar aquest assumpte, per a tractar-lo amb tant d’enginy, Britten podia buscar en la consciència de la seua pròpia condició i és, sens dubte, la seua relació personal tan tensa amb la societat burgesa del seu temps –especialment la britànica– la que li fa plantejar amb aquesta vehemència la qüestió del dret de la comunitat a condemnar la diferència.

De totes maneres, Britten i Peter Grimes, cada un en la seua circumstància, són diferents de principi a fi. Em sembla equivocat, planer i simple apreciar en Grimes, precisament, un problema d’opció sexual.

Un simple toc local per a alguns, personatge principal segons uns altres… què és la mar en Peter Grimes? Quins elements d’escenografia ha emprat per a fer-ho visible?

En Peter Grimes, la mar determina en la seua violència el comportament dels homes. En tots els sentiments, principalment en l’angoixa i en els desitjos, sempre està present. No m’agrada avançar detalls del decorat… Així i tot, no cal dir que la representació de la mar en el teatre és un problema tan vell com el mateix món. Com més es pretén reflectir en escena l’aigua, la llunyania, la profunditat… més ridícul és el resultat. El que cal fer és trobar les imatges de la seua immensitat i violència i traduir-les al llenguatge teatral; cal representar els efectes que produeix la mar en l’ànima dels homes.

Com a exemple d’antiheroi es podria citar Peter Grimes. Juntament amb altres tragèdies que tracten la culpa o la sospita (Otello, per exemple) també es podria qualificar l’òpera Peter Grimes d’“antidrama”: el flux de sentiments contradictoris que el seu misteri incita ens condueix a Grimes, però sense majors proves, i la seua desaparició deixa intacte l’enigma vergonyós que ha donat forma a la qüestió de la seua culpabilitat evident al món… Tal vegada aquesta “irresolució” siga l’actualitat més candent de Peter Grimes?

Els herois de Britten són, en efecte, problemàtics, en el sentit que el seu exemple posa en relleu els problemes fonamentals de l’home i de la societat. Amb la figura de Peter Grimes, com amb la del capità Vere en Billy Budd, Britten llança la qüestió moral fonamental de la culpa o de la innocència, de la condemna o de l’absolució, fins a la pregunta definitiva: la veritat. La primera qüestió plantejada a Peter Grimes: “the truth, the whole truth and nothing but the truth” [“la veritat, tota la veritat i res més que la veritat”]. La resposta de Peter és callar. Aquest silenci no solament reflecteix el seu dilema personal, sinó també la dificultat bàsica, o impossibilitat, de trobar o dir la veritat. El mutisme de Grimes, comparable al tartamudeig de Billy Budd, és la resposta de Britten a un positivisme “preparat per a pensar”, a una moral burgesa arrogant i a un discurs altiu en nom de la llei. Deixa els personatges amb les seues ombres, no vol arrancar-los el seu secret a qualsevol preu, i deixa l’espectador amb la tensió que produeix una pregunta que s’ha quedat sense resposta. En aquest sentit, és profundament actual, i demostra ser un vertader autor del nostre segle… però en lloc de donar resposta intel·lectual i fer un judici previ, mostra l’empatia d’una gran humanitat que fa de l’acte de callar una resposta més profunda que la que donaria qualsevol altre discurs.

Per Jean-Louis Livert

Cortesia Teatre de la Monnaie, Brussel·les

L’esperança, en un mar de progressiva perdició

En l’Europa de les cendres de la Segona Guerra Mundial, el 7 de juny de 1945 s’estrenava Peter Grimes al teatre Sadler’s Wells de Londres. Benjamin Britten i la seua parella, el tenor Peter Pears –primer intèrpret del paper titular–, havien passat el període bèl·lic als Estats Units d’Amèrica com a objectors de consciència i feien, en aquesta data, la seua particular obra patriòtica. L’obra es va considerar el símbol de la inexistent òpera nacional anglesa i va esdevindre el títol més representat de la segona meitat del segle XX.

Peter Grimes s’inspira en el poema narratiu en forma de cartes, The Borough, escrit per George Crabbe el 1810. Un retrat de la societat del seu temps amb el mar de fons; persones que viuen a la vora, però que serien les mateixes lluny d’aquest mar.

Peter Grimes és un heroi tràgic i romàntic, tan desaferrat del seu món com necessitat de la seua aquiescència; tan mancat de pietat com ple de remordiment que, fustigat fins a la fi, buscarà en l’abstracció del mar la mort, a la qual l’empeny una comunitat hostil.

Composta sobre un llibret de Montagu Slater, guionista, l’òpera plasma el moment de mestissatge entre les arts escèniques, la ràdio i el cinema, amb una partitura completament plena d’acció suggeridora i viva, amb ecos d’odi i agonia interromputs pels interludis del mar, solitari i gran.

Peter Grimes és el drama de la corrupció gradual d’un ésser humà botxí, alhora que víctima, en una societat que rebutja la seua diferència; violent alhora que violentat.

Anselmo Alonso Soriano