En Una oda al tiempo, des d'una
coreografia flamenca sincrètica, María Pagés i El Arbi El Harti
parlen de la contemporaneïtat i del diàleg necessari amb la
memòria. Plantegen una reflexió ètica i creativa sobre el present i
sobre allò que està passant al món actual, mitjançant la revisió de
la llum i de les inquietants ombres que condicionen el nostre
temps, i també a través de temes com allò efímer, l'eternitat i la
implacable irreversibilitat del temps sobre el cos, el desig, l'art
i la vida. És una al·legoria sobre el temps que vivim, amb
les seues possibilitats de felicitat, utopies, terrorismes,
extremismes, atacs a la igualtat, retrocessos de la democràcia...
Corren per la seua saba idees de Plató, Marguerite Yourcenar, Jorge
Luis Borges, Pablo Neruda..., unides per una profunda investigació
sobre l'ontologia de l'obra d'art.
Ballant des de la maduresa i acompanyada per quatre balladores i
quatre balladors de flamenc i per set músics, María Pagés explora
la tradició cultural espanyola; revisa els pals del flamencs i els
nodreix amb el millor de Goya, Picasso, John Cage. En una
escriptura que transcendeix la dramatúrgia tradicional del flamenc,
el ritme que es cerca en Una oda al tiempo és precisament
aquell que reflecteix la seua condició canviant i polimorfa. Les
seqüències coreogràfiques són ràpides, tallants, i es fan i es
desfan quasi a la manera rítmica d'un projector de diapositives. Es
busca eixa tensió constant entre l'individu i la comunitat, el
cercle i la recta, l'argument i l'abstracció, el silenci i la
percussió.
També els pals flamencs intervenen en la dramatúrgia. Si primer
escoltem la toná, continuem per la infal·libilitat de la
seguiriya, la gravetat de la soleá, el mecanisme
perfecte d'una bulería (sempre matemàtica i en aquest cas,
inspirada en l'Oda a los números de Neruda), l'estat
líquid d'unes alegrías o la nostàlgia de la
vidalita i la milonga. Hi ha una interrupció
dramàtica en Tengo miedo, per a seguir per
peteneras, el pal obscur per excel·lència i associat a la
mort. Aquesta escena s'anomena, de fet, Saturno devorando a
sus hijos, al·ludint al pas inexorable del temps. Allò
col·lectiu torna de la mà d'Escuchando el
Guernica, on s'estableix un vincle amb la guerra i la
incertesa que genera el despotisme del temps sobre l'ésser humà. En
una estructura circular, la peça tanca de nou per trilla i
toná, amb ‘Somos el árbol memoria’ com a
reclam d'una naturalesa redemptora. El flamenc i el component
orgànic de la dansa com un espai de dissolució per al temps
racional.
